Els humans experimentem la vida a través de processos interns que repercuteixen en el que percebem com a món visible. Poden ser de molts tipus, intensitats i durades diferents, però tenen en comú que, a mesura que els atravessem, ens descobrim a nosaltres mateixos. Prenem consciència de les nostres llums i ombres, aprenem a conviure-hi i apareixen emocions inesperades que poden ser, en ocasions, profundament incòmodes. Lluny de fugir-ne, alguna cosa ens empeny a continuar.

Si bé el naixement d’un cicle és sovint imperceptible —subtilment, la transformació s’inicia en nosaltres—, la seva mort, en canvi, acostuma a ser clara. Ho sabem perquè nostra mirada s’estén des del passat, on tot va començar, fins al present i al futur. Comencem a observar tot allò que ha generat aquest procés i comprovem que ens ha col·locat en un lloc molt diferent del que estàvem quan hi vam entrar.

Llavors, des d’aquest nou lloc, què sorgeix? Estem preparats per continuar camins encetats i per deixar-ne morir d’altres, però sobretot estem a punt per obrir-ne de nous. Actuem des d’un nou marc. Algunes de les coses que percebem ens parlen d’una manera completament diferent: ara tenen un altre relleu, una altra profunditat. I entrem en consonància amb processos d’altres persones des d’aquesta nova realitat. Consonàncies que es poden produir de manera simultània, o també a través d’un lapse temporal que, alhora, sembla desparèixer. És com si el temps deixés d’exisitir. És com si ens atravessés i ens unís a tots.

L’any 1816, Franz Schubert va començar a composar el seu trio D.471, i es va aturar després d’escriure uns compassos del segon moviment. No era la primera vegada que deixava incompleta una obra. No era el moment per continuar. Joan Magrané s’inspira ara en aquesta suspensió i escriu el seu Andante sostenuto* per obrir un cicle en consonància amb el que Schubert va deixar incomplet. Un altre compositor impregnat del lirisme i la forma del compositor vienès és Alfred Schinttke, que amb el seu estil inconfusible, converteix el seu Trio de corda en una mostra de convivència entre llum schubertiana i ombra schnittkiana. Curiosament,també consta de dos moviments, aquests sí, conclosos. Per culminar la triangulació —tant geogràfica com d’esperit— que envolta Schubert, William Byrd aporta la seva missa a tres veus. Composada gairebé en clandestinitat l’any 1592, exposa la vocalitat més pura amb què connecten, fins a més de quatre segles després, Schubert, Schnittke i Magrané.

*obra d’estrena co-encàrrec de l’Auditori de Barcelona i The Rest Project