«Ja s’acosta la meva veritat, duríssima i senzilla.
Com els trens que a la infància,
jugant en les andanes, em passaven a frec.»

JOAN MARGARIT

© Roger Lleixà

El número tres simbolitza l’equilibri perfecte. S’associa a la divinitat, a la combinació en harmonia d’Esperit, Ànima i Cos.

Tres músics intercalen obres de tres compositors estretament vinculats: Johann Sebastian Bach, Francesc Prat i György Kurtág. I la poesia de Joan Margarit, que ens acompanya en aquest viatge.

Això és Equilibrium: l’harmonia ente tres músics, tres compositors i un poeta.

Equilibrium

El tres és el número de l’equilibri perfecte. S’associa a la divinitat, a la combinació en harmonia d’Esperit, Ànima i Cos.

L’any 2026 celebrem el centenari d’una llegenda viva de la composició: György Kurtág. Com a compositor predilecte, el volem homenatjar, i ho farem combinant la seva música amb Johann Sebastian Bach, un dels seus autors més estimats. Tots dos són exemples clars de com fer conviure, en la música, allò humà amb allò diví.

Així, la integral de Signs, Games and Messages per a trio de corda del compositor hongarès sonarà en diàleg amb una sel·lecció de les Variacions Goldberg.

Per a completar Equilibrium, volem posar en valor la música escrita a casa nostra. Die stille summt, de Francesc Prat, és una composició de marcada profunditat i inspiració kurtagianes. Va ser escrita l’any 2002 després d’un llarg silenci compostiu, i aquesta és la raó del seu títol. La seva audició al Festival de Torroella 2026 representa l’estena nacional de l’obra.

Arrodonint la idea artística, incorporem un element que, igual que la connexió entre músiques llunyanes, ens defineix com a grup: la paraula recitada. Té molt de sentit per a nosaltres que una persona en particular, a través dels seus versos, ens ajudi a explicar la nostra història. Aquesta persona és Joan Margarit, un dels poetes catalans més universals, a qui a més ens unia un vincle personal. En diverses ocasions al llarg del nostre camí, la seva poesia ressonarà a través de la millor veu possible: la seva pròpia.

Cavar entre les pedres, els terrossos
i les arrels que mai no arrencaràs.
Però aquest és el preu del que és profund.
Cavar és religiós.
És una forma de bondat.
Cavar de nit. Després agenollar-se
i aixecar els ulls a les estrelles
sabent que cal buscar-ho tot a terra:
com construir una casa, com escriure un poema.
I fins i tot des d’on tornar a estimar
en aquest temporal de la memòria.

JOAN MARGARIT

© Carlos A.Schwarz